Conferència Quaresmal: Afrontar la mort amb esperança

Francesc Torralba tanca el cicle de conferències quaresmals parlant sobre l’esperança davant la mort

La segona i darrera conferència del cicle «Què podem esperar?», organitzat per la Associació CIC i la comunitat de Sant Ildefons, va tenir lloc el passat dilluns 7 d’abril, amb una assistència de més de 170 persones que van omplir la sala d’actes del CIC.

El ponent va ser el filòsof i teòleg Francesc Torralba, que va oferir una reflexió sota el títol «Afrontar la mort amb esperança». L’autor de No hi ha paraules va voler deixar clar des del principi que no parlaria de la mort des d’un punt de vista teòric, sinó des de l’experiència concreta i personal. L’agost del 2023 va perdre el seu fill de 26 anys en un accident de muntanya. Aquesta vivència el va portar a revisar, des de dins, què significa viure la mort d’un ésser estimat.

«L’única certesa que tenim en un món ple d’incerteses és que ens morirem», va afirmar. Es referí a sant Agustí que ho expressava així: Mors certa, hora incerta per indicar que la mort és segura, però envoltada de moltes incògnites: quan, com, on…

Tot i ser una realitat ineludible, sovint vivim d’esquena a la mort. La neguem, l’aparquem, fins que, de sobte, ens colpeja com un cop de puny a la cara. És molt diferent -va dir Torralba- la mort anònima d’algú que no coneixem, que passa desapercebuda, de la mort d’un “tu estimat”, una expressió que va remarcar amb força. Aquesta provoca un autèntic moviment sísmic: ens sacseja, ens commou i altera el nostre món interior. El filòsof va compartir com la mort d’un ésser estimat transforma radicalment la vida: “canvia la manera d’afrontar-la i posa a prova les conviccions més profundes”.

Torralba va assenyalar que la mort d’un altre anònim, sovint, no ens commou, però la pèrdua d’una persona estimada és com si “extirpessin el cor”. Ens deixa esmaperduts, i sovint és més inquietant que la pròpia mort.

Aquest impacte produeix una alteració substancial de la persona que es manifesta en diversos nivells: físic, amb insomni, inapetència, alteracions del ritme cardíac o crisis d’ansietat; emocional, amb sentiments tòxics, completament legítims, de ràbia, indignació, desesperança, o una tristesa que pot cronificar-se i requerir ajuda especialitzada; social, amb aïllament i rebuig de les relacions; i també espiritual, qüestionant creences i esperances profundes.

El ponent va afegir que les situacions límit posen a prova, de manera profunda, la fe que tenim. Quan tot va bé, és fàcil creure en Déu. Però quan arriba una situació extrema, és aleshores quan sorgeixen les preguntes i s’examina la qualitat de l’esperança que tenim.

Segons Torralba, davant el patiment per la mort d’una persona estimada s’hi poden observar diversos camins. Un d’ells és el moviment cap a un ateisme de la rebel·lia, que sovint s’expressa amb una amargor persistent. D’altres, davant el fracàs de la ciència i la tecnologia per donar resposta al dolor, troben en la fe l’únic fonament d’esperança.

I hi ha un tercer camí, que és el que ell mateix diu haver recorregut: aquestes experiències límit poden enfortir la fe, esdevenir una oportunitat per repensar-la i aprofundir-hi. I és aquí on ell mateix diu haver trobat refugi: “Les nostres paraules són insuficients davant el dolor. Però la Paraula de Déu té sentit i missatge”.

“Déu no és un tapa-forats”, va dir citant el teòleg protestant Dietrich Bonhoeffer. Rebutjant una imatge infantil de Déu com a «lampista» que ve a resoldre’ns els problemes, Torralba va insistir que Déu és misteri, i com la mort, no el podem comprendre del tot. “El misteri és allò del que no tenim proves ni demostracions, només hipòtesis i relats”, afirmà Torralba i recordà que és a les situacions límit on es posa a prova la qualitat de la nostra fe i esperança.

El teòleg va explicar que Déu és un misteri revelat a través de la Paraula i que el que hem de fer és llegir-la, escoltar-la, mirar de comprendre-la i deixar-nos sostenir per aquesta Paraula.

Fent referència al seu llibre, Torralba va dir que les nostres paraules són insuficients tant per a qui viu la buidor immensa de la pèrdua d’un ésser estimat com per a qui vol consolar. No hi ha paraules, hi ha la Paraula. La Paraula de Déu sí que té sentit i missatge. És aquí on s’ha trobat el consol.

Davant el sofriment aliè, Francesc Torralba va recuperar el pensament d’Erich Fromm, qui proposa: no aconsellar, escoltar, no jutjar i fer costat amb respecte. Adoptar forma de “recipient”. Això allibera, però no salva.

La ciència ha allargat el fil de la vida, sense evitar la mort. L’esperança de vida s’ha dilatat en el temps i també s’ha millorat la seva qualitat. Tot i això, morim, patim i emmalaltim. La ciència no pot extirpar la finitud.

Francesc Torralba va compartir una classificació de possibles actituds davant la finitud:

1. Acceptació estoica: assumint la limitació amb serenor.
2. Fideisme científic: creure que la ciència acabarà vencent la mort.
3. Evasió: evitar pensar-hi per no entristir-se.
4. Esperança transcendent: creure en la promesa d’una vida plena, tot reconeixent que no podem descriure-la sense caure en simplificacions.

En aquest sentit, va avançar que la façana de la Glòria de la Sagrada Família —projecte del qual és assessor teològic— representarà les benaurances, les obres de misericòrdia i les tres virtuts teologals com a símbols del camí cap a la plenitud.

Abans d’acabar, Torralba va compartir dos grans aprenentatges viscuts:

1. No posposar allò que és essencial: converses difícils, reconciliacions, mostres d’estimació. “Com que la mort és despòtica i no negocia, val la pena no ajornar el que realment importa”.
2. Practicar la cultura de la gratitud en vida: agrair a les persones que ens han acompanyat pel camí de la vida mentre encara poden escoltar-nos i reconèixer-nos.

Malgrat la força de la fe, el filòsof va ser clar: “Aquesta Paraula il·lusiona, però no ens salva de la tristesa per l’absència”. L’esperança no elimina el dolor, però sí que pot sostenir-nos i donar-li sentit.

Després de la conferència, es va obrir un torn de paraules on els assistents van poder compartir reflexions, experiències i preguntes. Un intercanvi ric que va posar en relleu com, malgrat la diversitat de mirades, la Paraula pot ser espai comú per comprendre, sostenir i acompanyar.

Tot plegat, en aquest temps de Quaresma que ens convida a aturar-nos, escoltar i mirar la vida amb més profunditat i esperança, sabent que el camí cap a la Pasqua passa per fer lloc a l’altre, obrir-nos al misteri, i deixar-nos guiar per la força de la Paraula de Déu.

Eduard Llorens Saldaña